El dia que vaig anar al SOC

Fa un parell de setmanes vaig anar al SOC, l’antiga INEM, per fer els tràmits per inscriure’m a l’atur.

Vàries persones em van dir que em carregués de paciència, que les cues eren tan llargues que, a vegades, donaven la volta a la mansana. Doncs sí que començava bé – jo que això de fer cua ho porto realment malament!

A més, em rondava cert nerviosisme perquè no en tenia ni idea de com funcionava; era la primera vegada que m’hi trobava en aquesta situació. Però vaig pensar que, com jo, hi hauria molta més gent, o sigui, que vaig agafar els papers i me’n hi vaig anar … quin remei!

Com que l’oficina que em tocava està on Déu va perdre l’espardenya, vaig agafar el cotxe, amb la intenció d’estar a davant la porta a les vuit del matí; impossible! Abans no vaig poder aparcar el cotxe va passar una bona estona i no hi vaig arribar fins quasi bé dos quarts de nou.

La meva sorpresa va ser que no vaig veure ningú a fora i vaig pensar que potser no era tan greu com m’ho havien pintat.

Què il·lusa! Un cop vaig ser dins em vaig trobar amb una gentada espectacular. Hi havia gent per tot arreu, taules i més taules amb funcionaris fent papers i posant segells, allà on miressis hi havia gent asseguda i dreta esperant el seu torn.

De seguida se’m va apropar un home, amb l’uniforme d’una companyia de seguretat, i em va preguntar si em podia ajudar en alguna cosa. “Senyor, Sandra! – vaig pensar- deus fer tanta cara de no saber què fer ni on anar que deu ser un poema!”. Però no era això: sembla ser que havien canviat les maquinetes per agafar torn i aquell home estava allà per ensenyar com anaven … Molt amablement, em va indicar què havia de fer i on havia d’anar – segona sorpresa agradable.

Vaig acabar fent tres cues diferents, perquè em van fer passar per tres taules diferents; és així el procediment que tenen. Tan fàcil que seria que un sol funcionari fes tot el procés! Però és clar, per què s’ha de fer senzill si es pot fer complicat!

Quan ja estava fent l’última cua, per que m’atengués l’últim funcionari, una cadira va quedar buida i m’hi vaig asseure. Tenia el número 23 i en aquell moment estaven atenent a la persona que tenia el 90. Si, valia més que m’assegués: allò havia de donar la volta, arribar al 100 i tornar a començar. Paciència!

Va arribar el número 19, ningú es va presentar; el 20, tampoc; el 21, tampoc. On eren aquelles tres persones que havien perdut el seu torn? S’havien cansat d’esperar? No ho sé … El 22! Ja està! Ja em toca!

Vaig abaixar el cap un moment … feia tanta estona que m’esperava que em vaig quedar una mica fora de lloc … absorta, esperant sentir el sorollet que fa el comptador quan canvia de número … piiiiip! No el vaig sentir, i quan vaig tornar a aixecar estava sonant el número 24! Nooo! No podia ser que se’m hagués passat!

Em vaig aixecar de la cadira com si m’haguessin punxat. Me’n vaig anar a la taula on tot just s’havia assegut la persona que duia el número 24. “Perdoni – vaig dir- però és que jo tinc el número 23”. La funcionaria que hi havia darrera la taula em va dir que m’esperés, que quan acabés amb aquella senyora m’atendria. “Tranqui-la –em va dir- és normal que passi això: fa tanta estona que us espereu …” Tercera sorpresa agradable.

Mentre m’esperava dreta, el més a prop de la taula que podia, per no perdre-la de vista, vaig pensar que uns quants anys enrere hagués sigut incapaç d’aixecar-me i reclamar el meu torn – de ben segur, hagués tornat a començar la cua!

Quan vaig sortir d’aquella oficina, amb tots els papers en ordre, vaig mirar el rellotge: havien passat tres hores i mitja des de que hi vaig entrar.