Sense sabates
octubre 25, 2008
El primer que faig en arribar a casa és treure’m les sabates. Fa tants anys que ho faig que s’ha convertit en una mena de ri
tual. Em sento bé sense sabates i al meu racó particular m’agrada sentir-m’hi bé.
Començo aquesta aventura sense saber què en sortirà de tot plegat. El temps ho dirà.
Tampoc tinc molt clar de què escriuré, ja ho veurem; dependrà del dia o del moment, … suposo.
M’hi voleu acompanyar? Doncs treieu-vos les sabates i comencem!
Todo recorrido es más ameno si se hace en compañía… recorramos el camino!
Gracias Carol. Tienes razón, y con compañía como la tuya estoy segura que no habrá tiempo para el aburrimiento !
)
Doncs, manos a la obra…t’animo a que segueixis endavant aquesta iniciativa… jo també em trec les sabates, a més, és de veritat…quan arribo a casa és el primer que faig des de sempre. petons i ànims, Esther
Gràcies per passar-te i pels ànims, Esther… i ja veurem què en surt de tot això !!
)
Aquí t’espero !
És curiós jo també em trec les sabates de carrer per estar per casa…
Hi haurà molta gent que no fa això? Pobrisons, no saben el que és bó, oi?
Salva, aquest blog es diu com es diu per dues raons: una és la que ja he dit … és un luxe treure’s les sabates quan arribo a casa! … i l’altra … mmmmm … ja l’explicaré al seu moment
Un petonàs !